La representació dels astres en l’art ha acompanyat la humanitat des dels seus orígens. El sol, la lluna i les estrelles han estat concebuts com a divinitats, guies i metàfores de la vida humana. La seva presència en la pintura moderna prolonga una tradició que uneix mite, història i estètica. La Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza n’ofereix exemples destacats.
El sol: força creadora i destructora
El sol ha estat venerat com a font de fertilitat, creativitat i poder. En la mitologia grega, Hèlios recorria el cel amb el seu carro de foc, mentre que en la tradició hindú Rudra encarnava el seu aspecte destructor. Plató el definia com “la forma mòbil de l’eternitat”, i l’alquímia l’interpretava com el “Rei sol”, símbol de consciència i regeneració, però també de dissolució. A l’obra A ple sol, Cornudella de l’artista Iu Pascual i Rodés, la llum solar esdevé protagonista del paisatge català, evocant la força fecundadora de la natura. De manera similar, Eliseu Meifrèn i Roig utilitza la llum mediterrània a Port de Barcelona per transformar l’escena portuària en un espai vibrant, on el sol és metàfora de dinamisme i modernitat. Ambdues obres perpetuen la tradició de veure en l’astre rei el principi vital que ordena i sosté el món.
La lluna: musa nocturna i transformadora
Associada a deesses com Selene, Artemisa o Hècate, la lluna ha estat símbol de fertilitat, misteri i regeneració. A Egipte, Hathor alimentava el món amb la seva llet lunar; a Mesopotàmia, Nana-Sin era considerat el metge celestial; i en la tradició grecollatina, la lluna presidia els cicles de la vida i la mort. L’alquímia la va interpretar com a contrapart del sol: humida, voluble, sàvia i màgica, capaç de guiar l’iniciat cap a les profunditats de la seva psique.
A Claire de lune de Hippolyte Camille Delpy, la llum lunar embolcalla el paisatge amb una atmosfera serena, evocant la tradició romàntica de la contemplació nocturna. A Moonlit Evening de John Atkinson Grimshaw, l’astre il·lumina una escena urbana amb un to melancòlic, que reflecteix la relació entre allò humà i allò transcendent. Ambdues obres dialoguen amb la visió ancestral de la lluna com a reguladora dels cicles vitals i com a musa de la poesia, amb referències que van des del poeta japonès Saigyō fins a Federico García Lorca.
Les estrelles: eternitat i orientació
Les estrelles, la llum de les quals viatja milions d’anys fins a arribar a nosaltres, han estat símbols d’eternitat i transcendència. En la tradició mesopotàmica, Inanna-Ishtar fou identificada amb l’estel de l’alba, i a Egipte, Nut donava a llum les estrelles. Paral·lelament, l’Estrella Polar fou concebuda com a eix de l’univers, node d’ordre i quietud, mentre que l’astrologia convertia les constel·lacions en mapa del destí. A Noche de campo de Carlos Alberto Castellanos, el cel estrellat esdevé escenari de contemplació, evocant la funció ancestral de les estrelles com a orientadores del viatger i companyes de l’ésser humà. Per altra banda, Los Ángeles de Carlos Almaraz reinterpreta el firmament en clau urbana: les llums de la ciutat evoquen constel·lacions modernes, recordant com la humanitat ha creat nous cels artificials que prolonguen la fascinació per allò estel·lar.
La Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza mostra com el sol, la lluna i les estrelles continuen essent símbols universals en l’art. El sol encarna la força creadora i destructora, la lluna la musa nocturna i transformadora, i les estrelles, l’eternitat i l’orientació. Aquestes obres dialoguen amb tradicions mítiques i amb referents històrics, i evidencien que la mirada cap al cel ha estat sempre també una reflexió sobre la condició humana i sobre la continuïtat cultural que ens vincula amb el passat.
Bibliografia:
– Archive for Research in Archetypal Symbolism (ARAS). (2010). El libro de los símbolos: Reflexiones sobre imágenes arquetípicas. Köln: Taschen.
