Durant el mes de març, dins del marc del Dia Internacional de la Dona, el Museu Carmen Thyssen Andorra va dedicar una sèrie d’històries d’Instagram a explorar la representació de la dona dins la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza. Lluny de limitar-se a celebrar-les com a fonts d’inspiració, aquest recorregut proposa una mirada més àmplia i crítica, que posa en valor les seves trajectòries, identitats i capacitat d’acció dins la història de l’art.
Un dels casos més reveladors és el de Júlia Peraire i Ricarte, una figura que transcendeix clarament l’etiqueta de musa. D’origen humil, venedora de flors i loteria, va irrompre en el món artístic barceloní en un context marcat per les convencions socials i el rebuig de les elits. La seva relació amb Ramon Casas no només va transformar la vida del pintor, sinó també la seva obra, ja que la va immortalitzar en centenars de retrats. Tanmateix, reduir la seva figura a aquest paper implica perpetuar una invisibilitat històrica que sovint ha acompanyat les dones en l’art. Amb força i carisma, va desafiar les jerarquies de classe i les normes morals del seu temps, obrint-se camí en un entorn que la volia silenciada. Reivindicar-la avui és reconèixer la seva agència i restituir-li el lloc que li correspon.
En aquest mateix sentit, dins de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza podem trobar l’obra d’artistes com Berthe Morisot, una de les grans figures de l’impressionisme i una de les poques dones que van aconseguir obrir-se pas en un moviment dominat per homes. A la Col·lecció s’hi pot contemplar l’obra Bergère nue couchée en què el cos femení és representat des d’una mirada íntima i allunyada de l’objectificació habitual de l’època. Morisot aporta una sensibilitat pròpia que reivindica la dona no només com a tema, sinó com a subjecte creador, capaç de reinterpretar la realitat amb una mirada personal i moderna.
Aquesta reflexió ens condueix també cap a figures simbòliques com la nimfa, un motiu recurrent en la història de l’art. A l’obra El baño de las nimfas, d’Antonio Muñoz Degrain, s’hi desplega un escenari nocturn i evocador on cossos nus es fonen amb una natura exuberant sota la llum de la lluna. Els colors irreals i l’atmosfera onírica accentuen el seu caràcter gairebé màgic. Procedents de la mitologia clàssica, les nimfes són divinitats menors vinculades a rius, boscos o muntanyes, i encarnen la vitalitat i l’esperit del paisatge. Al llarg del temps, els artistes han utilitzat aquesta figura per explorar ideals de bellesa, sensualitat i fugacitat, convertint-la en un símbol persistent dins l’imaginari artístic.
Finalment, la figura de la bailaora flamenca ens introdueix en un univers de moviment, emoció i expressivitat. En l’obra de Manuel Benedito, deixeble de Sorolla, una ballarina captada en ple gir esdevé el centre d’una escena plena de llum i ritme, acompanyada de músics i palmes que intensifiquen l’ambient. La bailaora ha captivat artistes durant generacions, convertint-se en símbol de força, passió i identitat cultural. Més enllà d’una mirada exotitzant, aquestes representacions revelen una voluntat de capturar el caràcter i la intensitat emocional, fent de la figura femenina un vehicle d’expressió i narració visual. Així, la bailaora deixa de ser només musa per esdevenir protagonista, portadora d’una tradició viva que transcendeix fronteres.
A través d’aquestes històries, el Museu Carmen Thyssen Andorra et convida a repensar la representació de la dona en l’art. Lluny de ser figures passives, aquestes dones emergeixen com a subjectes actius, amb veu pròpia i capacitat de transformació dins la cultura. Reconèixer-les és, en definitiva, recuperar la seva presència i garantir el seu lloc en la memòria col·lectiva.
