Si haguéssim de menjar només allò que hi ha de temporada, sense hivernacles ni importacions de l’altra punta del món, sabríem què tocaria avui? La resposta honesta és que probablement no. Hem crescut envoltats de neveres plenes tot l’any, amb maduixes al desembre i taronges al juliol, i hem anat perdent aquell relat estacional que abans marcava la vida de la gent, també a taula.
Curiosament, hi ha un lloc on aquest relat encara es conserva intacte: la pintura de bodegons. Lluny de ser només «natures mortes boniques», els bodegons del Barroc són autèntics documents gastronòmics i agrícoles. Un pintor del segle XVII no podia inventar-se un meló al gener perquè, senzillament, no existia a cap parada de mercat. Avui farem un petit viatge per aquest calendari pintat de la mà d’un exemple molt concret: la sèrie Les quatre estacions de Francisco Barrera (1638), conservada a la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza.
El bodegó és un gènere pictòric centrat en objectes quotidians —aliments, atuells de cuina, flors— que va néixer amb força a Espanya i Flandes entre els segles XVI i XVII. El seu punt fort com a font històrica és precisament la seva minuciositat: el pintor treballava del natural, amb els productes que tenia físicament davant seu. Busquen un realisme extrem en les textures, el punt de maduresa i el color de cada peça.
I aquí hi ha la clau: abans del transport global i la conservació en fred, menjar de temporada no era una tria «ecològica» ni una moda; era, senzillament, l’única opció possible. Per això, quan un bodegó ens mostra carxofes, cireres i espàrrecs junts, no és una llicència artística: és una fotografia fidel del mercat d’aquell mes concret.
També hi ha un fenomen fascinant: l’arribada progressiva dels productes del Nou Món (tomàquet, pebrot, mongeta, patata o blat de moro), que es van anar incorporant molt a poc a poc als bodegons espanyols, sovint barrejats amb els productes tradicionals d’origen mediterrani i asiàtic. Un quadre com el de Barrera capta precisament aquest moment de transició.
El calendari de Francisco Barrera (1595-1658)
En aquesta sèrie, cada llenç és una al·legoria estacional: una figura simbòlica al fons marca de quina època de l’any parlem, mentre que en primer pla un taulell carregat de productes ens mostra, amb tot detall, què es collia, pescava o caçava en aquell moment. És un dels testimonis més complets que tenim de la dieta al segle XVII.
La Primavera: Representada per Flora, la deessa de les flors. Al taulell hi trobem, cireres, nespres, pomes, llimones, espàrrecs, tabelles, carxofes, formatges, entre altres. Aquests elemets, reforcen la simbologia de la primavera.
Barrera Francisco, La Primavera 1595-1658
L’Estiu: Un noi amb un feix de blat sobre les espatlles simbolitza l’estiu. Entre els aliments hi apareixen meló, préssecs, peres, prunes, figues, neules, dolços, mel… Al fons, escenes de pagesos recollint el blat. L’estiu és, sobretot, temps de collita de cereals i d’abundància de fruita dolça.
Barrera Francisco, L’Estiu 1595-1658
La Tardor: La composició gira al voltant de la verema: en primer pla, un jove cull raïm d’una parra i el carrega en un ruc, mentre al fons un grup verema un camp de vinyes. El taulell mostra, raïm, pomes, magranes, peres… Tot el conjunt gira al voltant de la varema i la collita de tardor, reflectint la fruita de pinyol, la granadura i de conservació pròpia d’aquesta època de l’any.
Barrera Francisco, La Tardor 1595-1658
L’Hivern: En un primer pla veiem un personatge que s’està escalfant les mans a la brasa i darrere un paisatge nevat. En aquest cas el que hi trobem al taulell són, embotits, pots de melmelada, pots en conserves, dolços… L’hivern, a diferència de les altres estacions, és sobretot temps de conserva —matança, torrons, melmelades— més que de collita fresca.
Barrera Francisco, L’Hivern 1595-1658
Més enllà de dir-nos quan es menjava cada cosa, els bodegons ens permeten veure com era físicament cada aliment abans que la selecció genètica i el cultiu intensiu els transformessin.
Si comparem les carxofes, les pastanagues o les síndries d’aquests quadres amb les de l’actualitat, els canvis són evidents: peces més petites i irregulars, colors menys uniformes i formes que ara ens costaria reconèixer. Les carrotes, per exemple, no sempre eren taronges (n’hi havia de morades i de blanquinoses); les síndries mostraven una polpa molt menys vermella i compacta, plena de buits a l’interior; i moltes fruites de pinyol, com préssecs o prunes, es representaven petites, veludes i amb un punt de maduresa molt marcat, lluny de la uniformitat dels supermercats actuals.
Aquests detalls no són casualitat ni llicència artística: el pintor pintava exactament el que tenia al davant. Per això, historiadors de l’alimentació i botànics fan servir sovint la pintura de bodegons com una font per reconstruir l’evolució de les varietats agrícoles, tal com un naturalista faria servir un herbari.
Posar en paral·lel aquest «calendari pintat» amb la nostra nevera convida a una reflexió senzilla però incòmoda. Hem guanyat accessibilitat a qualsevol producte gairebé qualsevol dia de l’any, però probablement hem perdut el sabor propi de cada temporada, el ritme natural que marcava la cuina i la connexió directa amb el territori.
La propera vegada que passegis pel mercat o obris la nevera, potser val la pena fer-se la pregunta a l’inrevés: d’aquests productes, quins hauria pogut pintar Francisco Barrera aquest mateix mes?
