A la sala hi trobarem textos que connecten els artistes en 11 grups diferents, entre influenciador i influenciat, i que ajuden a l’visitant a comprendre les connexions entre obres moltes vegades de diferents períodes.
L’exemple entre Rousseau, Daubigny i Meifrèn és paradigmàtic, ja que la descripció ens il·lustra sobre l’evolució de la pintura de taller cap a la de l’pleinair.
La pintura impressionista, allibera el color i la forma i va suposar un moment de gran transformació. Representa el naixement de l’art subjectiu, on no era el motiu, sinó com es plasmava, el que determinava el valor de el quadre.
Així doncs, artistes com Charles François Daubigny van ser dels primers a optar per pintar a l’aire lliure, on l’encant de el moment era més apreciable. Enfrontar-se directament a l’motiu de l’obra permetia captar l’eternitat d’un instant i fer que el llenç perdurés en el temps. I tal va ser la seva influència que tota una generació de pintors, com el mateix Théodore Rousseau o Eliseu Meifrèn, van desenvolupar la mateixa tècnica, atrets pel repte que suposava pintar a partir de les percepcions.
Daubigny i Meifrèn, l alliberar llum de el sol al riu, en canvi, Rousseau prefereix plasmar sobre la plana de Montmartre, mitjançant una pinzellada horitzontal i daurada que il·lumina tota l’obra. Eliseu Meifrèn condueix la temàtica dels paisatges naturals que van dominar en l’inici de l’impressionisme, cap a les zones urbanes.
Així doncs, tot i que cada pintor va trobar a la pintura a l’aire lliure una font d’inspiració inesgotable, cadascun va reproduir aquest mètode amb el seu estil propi i únic.
