La nova exposició del Museu Carmen Thyssen Andorra, Made in Paris. La generació de Matisse, Lagar i Foujita, pretén ser una mostra eclèctica i rellevant del que va representar artísticament la capital francesa durant la Belle Époque. El París de finals del segle XIX i principis del XX, del qual sovint tenim la imatge bohèmia i elegant de la Ciutat de la Llum actual, no només va ser un lloc de creació i acolliment per a artistes de tot el món, sinó que també va representar el súmmum de la modernitat.
Com en la present exposició, els hi suggerim que es cordin els cinturons per a un viatge sota terra, en el famós Metropolitain parisenc.
El segle XIX francès es va caracteritzar per la inestabilitat i el canvi. Enmig de la instauració de dos imperis, la restauració de dues monarquies i la creació de tres repúbliques en només cent anys, també s’imposava la industrialització i la modernitat.
Mentre Eugène Viollet-de-Duc restaurava Notre-Dame de París i el baró Haussmann construïa els grans bulevards parisencs que encara avui coneixem, Fulgence Bienvenüe i Edmond Huet proposaven la construcció de les primeres línies de metro. Les obres es van iniciar al 1898 i, al 1900, amb l’Exposició Universal, els trens van donar la benvinguda als seus primers passatgers.
Tot i la modernitat d’aquest projecte faraònic no va convèncer a tots els parisencs, i molts veien el metro amb menyspreu. Va ser en aquest moment que les autoritats van imposar als constructors ser discrets amb el disseny i les obres del metro. Així doncs, les emblemàtiques entrades del Metropolitain van ser creades per Hector Guimard amb l’estil Art Nouveau, caracteritzades pels seus arabescos de ferro forjat de color verd avet, que es van integrar hàbilment en l’entorn urbà, convertint-se en una de les icones de la ciutat.
En les dècades següents, i en resposta a l’èxit del metro, les línies es van multiplicar i van donar servei a tots els racons de la ciutat. No obstant això, al 1939, comença la Segona Guerra Mundial i els homes van ser enviats al front. La falta de treballadors va obligar als responsables del metro de París a restringir l’activitat dels trens i a tancar estacions temporalment o permanent. Després del conflicte, aquestes estacions fantasma, que no apareixen en cap mapa, cauen en l’oblit i d’altres reneixen.
La cèlebre Porte des Lilas, que mai es va obrir al públic, va ser l’escenari bohemi i romàntic del Fabuloso Destino de Amélie Poulain sota el nom d’estació de Abbesses. Mentre que l’estació de l’Arsenal, que ara és avui un magatzem, és recordada pels francesos com a escenari de la pel·lícula de 1965, La Grosse Caisse.
Com a llocs insòlits i atemporals, també es converteixen en camps de joc per als artistes contemporanis. És el cas de l’artista Guy-Antoine Bonhomme que, al 1983, va transformar l’estació de la Croix-Rouge en una platja, en la que els viatgers podien gaudir durant uns segons al passar a tota velocitat.
Finalment, altres parades com la de Saint-Martin o l’estació Gare du Nord, tenen avui funcions utilitàries. La primera alberga l’Exèrcit de Salvació i la segona és ara un camp d’entrenament per als futurs conductors del metro parisenc.
