Loading...

Inici » Notícies » La Belle Époque en femení, onze artistes que van marcar la història de les avantguardes

La Belle Époque en femení, onze artistes que van marcar la història de les avantguardes

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, presentem un article dedicat a algunes de les artistes i creadores de la Belle Époque que, al llarg del temps han quedat en l’oblit, ja que han destacat principalment els artistes masculins, però que, tot i això, han deixat la seva petjada a la història de l’art.

Les dones artistes de la Belle Époque es van convertir, en la seva majoria, en icones de l’emancipació i la llibertat.

Al segle XIX, la nova República, simbolitzada per Marianne, continua negant a les dones qualsevol dret cívic i, per tant, la igualtat amb els homes. Sovint confinades a l’esfera domèstica, les filles d’Eva van romandre tota la seva vida sota la tutela dels seus pares o marits, els qui, fins al 1965, podien autoritzar-les o no a treballar. Considerades sovint com a muses, moltes d’elles practicaven la pintura i l’escultura amb gran talent. No obstant això, les dones solen ocupar un petit lloc en els llibres i en la nostra memòria, que durant segles ha estat modelada exclusivament pels homes.

Sovint denominades com a oblidades de la història de l’art, qüestionar el lloc de les dones en l’esfera artística és, en última instància, qüestionar el paper de la meitat de la humanitat en aquest àmbit.

Les dones artistes de la Belle Époque es van convertir, en la seva majoria, en icones de l’emancipació i la llibertat. Vivint generalment del seu treball i participant en la vida social parisenca, es van integrar en un món que, en aquella època, encara es considerava exclusivament masculí.

Això va ser especialment cert en el cas de la impressionista Berthe Morisot, que va escriure: Només aconseguiré la meva independència mitjançant la perseverança i expressant obertament la meva intenció d’emancipar-me. El seu art, ple d’audàcia i modernitat, es definirà per les seves representacions íntimes i familiars. La dona, que va signar les seves obres amb el seu nom de soltera durant tota la seva vida, també va voler representar un tema poc freqüent en l’art, el de la paternitat, com en l’obra Eugène Manet i la seva filla al jardí de Bougival.

Un altre model d’emancipació i autonomia, Mary Cassatt va importar el moviment impressionista als Estats Units, on es va desenvolupar. El seu èxit al seu país natal li va permetre recaptar fons per al moviment feminista de les suffragettes. Les seves obres intimistes, que il·lustren a dones fortes i segures de si mateixes, reflecteixen la imatge que desitja projectar. Va decidir mantenir la seva llibertat tota la vida renunciant al matrimoni i mai va tenir fills.

Entre elles, cal destacar també la famosa escultora Hélène Bertaux que, procedent d’una família d’artistes, va lluitar tota la seva vida per a oferir a les dones l’accés a la formació artística, que fins llavors se’ls havia negat. Aquesta lluita va conduir a l’obertura d’un taller de modelatge a París dedicat a les escultores, a la introducció de les dones en la École des Beaux-Arts i, a partir de 1903, a la possibilitat de participar en el Premi de Roma.

La gran pintora Marie Vassilieff, alumna de Matisse, va seguir els passos de Bertaux obrint l’Acadèmia Vassilieff en Montparnasse, un lloc d’aprenentatge i llibertat creativa per a artistes, homes i dones, de tot el món. Entre els seus alumnes hi havia noms com Chagall, Zadkine, Orloff i Maria Blanchard. Autèntica pionera de l’avantguarda, l’artista russa va desenvolupar un estil influenciat pel cubisme, així com per l’art primitiu e naïf. També va estar molt propera a l’Olga Sacharoff, una artista georgiana que va arribar a París a principis del segle XX, i que es va donar a conèixer amb els seus paisatges de colors pastel, amb trets onírics, serens i màgics.

Altres acadèmies privades, com la Colarossi o la Julian, van ser trampolins per a les carreres dels artistes. Entre els més famosos es troba la Camille Claudel, que va declarar Reclamo a crits la llibertat. Les seves escultures, que tendeixen a projectar una emoció pura, marcaran la història de l’art per l’hàbil ús del desequilibri, així com per l’apassionada violència de les seves escenes, generalment vinculades al tema del destí del qual no es pot escapar. Jeanne Hébuterne, una altra alumna de Colarossi i descrita pels seus contemporanis com una dona intel·ligent, amb caràcter i talent, va dedicar la seva curta carrera a l’aprenentatge de la llum i el color en els seus retrats i autoretrats. A més de la pintura, es va distingir per la fotografia, la joieria i la confecció de roba.

Altres figures també van guanyar poder en aquesta època. Entre elles, les col·leccionistes i mecenes Peggy Guggenheim i Helena Rubinstein, així com la galerista francesa Berthe Weill, que es va convertir en una de les majors defensores de l’avantguarda parisenca. Modigliani, Picasso i la cèlebre Emilie Charmy van ser els artistes que la “petita mare Weill”, com l’anomenava Raoul Dufy, va promoure en l’escena artística francesa i internacional. Aquesta última, que va deixar per a la posteritat un retrat de la seva protectora, es va caracteritzar pel seu desig de transcendir l'”art femení”. Tant en els seus temes com en les seves composicions, Emilie Charmy marca el seu treball amb un toc franc i elegant.

Aquest període d’intensa producció també va marcar una ruptura en l’estil de les representacions. Suzanne Valadon, que apareix regularment en les obres de Henri de Toulouse-Lautrec, va ser una pintora autodidacta que va aconseguir l’èxit en vida. En les seves obres, va oferir una nova visió de la feminitat, a través del prisma d’una pintora experta, que va suprimir els cànons de bellesa establerts fa segles. Les seves obres representen la vida quotidiana i els cossos de les dones, habitualment en els bordells, en els seus aspectes més crus i humans. L’artista i retratista danesa Gerda Wegener interpreta la figura femenina en la seva faceta més forta i independent. Il·lustradora de revistes famoses com Vogue, és autora de la controvertida obra Lily, que representa al seu marit Einar Mogens, a qui s’atribueix ser el primer home que es va sotmetre a múltiples cirurgies per a convertir-se en dona. Les figures femenines de color pastel de Marie Laurencin la van convertir en una de les poques representants del moviment cubista. No obstant això, lluny de seguir el camí marcat pels artistes masculins del moviment de l’època, l’alumna de la pintora i pastelista Madeleine Lemaire va marcar la diferència gràcies a la seva elegant estètica de formes curvilínies.

La lluita pel reconeixement de les seves obres, en una època en la qual la repressió contra les dones estava en el seu apogeu, va convertir a aquestes artistes, i a totes les altres dones no esmentades en aquest article, en icones d’una època d’intensa creació i revolució estètica.

 

  • © 2022 - Museu Carmen Thyssen Andorra
  • Av. Carlemany, 37 - AD700 Escaldes-Engordany
  • Principat d'Andorra
  • Localització

Disseny web: Qucut Produccions + Marc Julià Disseny gràfic: Laura López Martí