La representació de la dona i la seva anatomia en l’art és fruit de profundes inspiracions. Encarnació de l’elegància, el desig, la subversió o, fins i tot, l’admiració. La seva imatge adquireix significats rics i eclèctics, el que fa d’aquest tema de recerca un dels més amplis i complexos de sintetitzar pels historiadors de l’art. Tenint això en compte, ens centrarem en una part molt concreta del cos femení: el pit, que també està carregat de símbols.
El primer és, sens dubte, el de la maternitat. Ja en la prehistòria trobem figures nues, amb formes arrodonides i pits prominents, conegudes com a “Venus”, resulta difícil afirmar amb certesa la seva utilitat. No obstant això, nombres recerques científiques afirmen que es tracta de representacions protectores, així com de deesses de la fertilitat destinades a protegir les mares i futures mares.
Juntament amb la maternitat, la funció nutrícia del pit també està àmpliament representada. En trobem exemples en l’antic Egipte, amb representacions d’Isis alimentant Horus, o a Grècia, a on podem veure nombroses representacions de la lactància materna. Al llarg de l’Edat Mitjana i Renaixement, la iconografia cristiana reprèn aquesta representació del pit femení, amb obres com la reconeguda Virgo lactants, o Verge de la Llet. El pit, que fa referència a un acte biològic i natural, es mantindrà íntimament lligat a la connotació nutritiva i protectora de la dona, com ho demostren nombroses representacions del segle XX que il·lustren a mares que, com una necessitat vital, formen un tot amb el seu petit. A més, el pit maternal és també signe de salut i se li atribuïen poders màgics. Tocar el pit d’una dona podia curar malalties i portar la fertilitat.
L’aspecte eròtic també té un paper important. És a partir del Renaixement que aquest element de l’anatomia de la dona, símbol de feminitat, es va sexualitzar. Amb l’obra de Jean Fouquet, La Verge de Melun, pintada entre els anys 1452 i 1458, el nu es torna impertinent, provocatiu i font de desig. La Verge està representada per Agnès Sorel, considerada com la dona més bella de França i la primera amant oficial del rei Carles VII. A partir d’aquí, sorgeix una pregunta: com va poder Fouquet crear aquesta obra que frega la blasfèmia? Entre oposició i fascinació, la Verge no mostra cap gest tendre o maternal cap al nen assegut als seus genolls i ofereix el seu pit esquerre al visitant, impúdic. Representada de manera freda i imparcial, el públic entén ràpidament que l’obra no pretén il·lustrar el moment d’intimitat entre una mare i el seu fill.
Lluny de representar a dones reals, aquesta dimensió eròtica es va aplicar, sobretot, a figures mitològiques i a al·legories, és a dir, figures femenines que no existeixen realment, però que il·lustren conceptes o llegendes. Elisabeth Vigée-Lebrun, retratista reial del segle XVIII, va crear nombroses representacions de la Justícia, la Pau, l’Abundància i Venus, totes elles caracteritzades per la seva bellesa i nuesa. Aquest erotisme s’orienta més tard cap a les Odalisques, els harems i els banys orientalistes, representacions molt populars al llarg del segle XIX. Aquesta fantasia de l’inaprehensible arribarà a la seva fi amb les avantguardes que, a causa del desig de trencar amb els cànons estètics establerts, comencen a il·lustrar la vida quotidiana de les dones reals. Henri de Toulouse-Lautrec pintarà les joves dels bordells parisencs mentre que Picasso retratarà a les dones que compartien la seva vida. L’erotisme formava part de la intimitat que, de la mà de l’artista, es feia pública. Uns anys més tard, artistes com Tom Wesselman donaran suport a la revolució sexual dels anys seixanta exhibint cossos sensuals i suggerents. L’artista estatunidenc va crear noves formes d’incitar la fascinació del públic exposant, sense complexos, el pubis i els pits de les dones, o més concretament, de la seva esposa Claire Selley.
El pit també és, finalment, un símbol polític. Va ser l’any 1831 quan el públic va descobrir La Llibertat guiant al poble d’Eugène Delacroix. Aquesta obra, avui icònica, il·lustra a la Llibertat amb barretina frígia i amb el pit descobert, brandant orgullosa la bandera tricolor. A través del seu lirisme revolucionari, uneix al poble i obre el camí cap a la llibertat. Aquesta imatge va ser àmpliament adoptada per les dones per expressar el seu desig d’emancipació i d’igualtat. El moviment feminista Femen és famós per acudir als actes de protesta amb el tors nu cobert de lemes escrits en grans lletres negres. Aquestes manifestacions van començar l’any 2011 a Ucraïna amb l’objectiu de denunciar la violència, la prostitució, el masclisme i l’assetjament. Diversos artistes contemporanis s’inspiren en Femen com Justice Coquidé que, en l’obra Marble Femen, il·lustra el seu compromís amb els drets de la dona a través d’un collage suggerent. L’obra, que representa un bust femení antic, inclou fragments de revistes que il·lustren la pressió social a la qual estan sotmeses les dones. El cos nu, que deixa veure un pit, està cobert de missatges com “I am free” i inclou un cigarret com a símbol de la rebel·lia femenina durant el segle XX.
Encara que el segle XXI pretén ser lliure i igualitari, la qüestió del cos de la dona continua sent objecte de debat. És el cas, per exemple, de la lluita #FreetheNipple que va començar l’any 2013, i que lluita contra la prohibició i censura de les fotos en topless a les xarxes socials. L’objectiu d’aquest moviment és el de desexualitzar aquesta part del cos, com passa en el cas dels homes. També podríem mencionar la polèmica entorn de l’ús dels sostenidors que permeten ocultar els mugrons de la dona sota la roba.
Objecte eròtic o símbol de maternitat, censurat o exhibit, el pit és una part del cos femení que s’ha representat de mil maneres al llarg de la història de l’art i que, encara avui dia, és font de debat, oscil·lant entre el rebuig i la fascinació.
SABIES QUE…
- El 80% dels nus en pintura són representacions de dones.
- A Venècia, en el segle XVI, les dones es maquillaven les puntes dels pits de vermell vermelló per a combatre l’homosexualitat masculina.
