Multiforme i internacional, l’Art Nouveau és el moviment de les corbes i els arabescos. Aquest univers estètic, que encarna la caiguda de la barrera entre les arts definides com a majors i menors, es caracteritza pel retorn de la naturalesa al centre de les representacions, així com la constant representació de la dona.
El moviment, que va aparèixer a Anglaterra en 1880 amb el nom de Arts & Crafts, es va estendre per tota Europa occidental sota diverses formes. Ho trobem a Alemanya amb el nom de Jugendstil, a Àustria com a influència principal de la cèlebre Secessió vienesa i a Catalunya amb el famós Modernisme català.
Veritable producte de la Belle Époque, l’Art Nouveau està indubtablement lligat a l’era industrial, ja que es troba en l’arquitectura, la ceràmica, el mobiliari, els objectes d’art i la cristalleria. A través del desig de fusionar les belles arts i l’artesania, el moviment va més enllà del món artístic. De fet, és representatiu de la nova identitat social que s’està construint al llarg del segle XIX, que combina l’elegància de l’elit i l’afirmació de la classe treballadora.
Agafant cada cop més força, l’Art Nouveau es va presentar, juntament amb la Torre Eiffel, a l’Exposició Universal de 1889. Uns anys més tard, el marxant, col·leccionista i crític d’art Samuel Bing va obrir a París la Maison de l’Art Nouveau, que albergava obres de René Lalique, Henry Van de Velde i Louis Comfort Tiffany.
Altres figures del moviment es van fer internacionals. El primer va ser el teòric anglès William Morris, que sostenia el fet que l’art no havia de trobar-se només en els museus i promovia la idea que l’útil havia de ser bell i el bell útil.
Les teories de Morris aviat van ser aplicades per un dels creadors del Jugendstil, l’alemany Herman Obrist. Obrist es va donar a conèixer pel seu domini de la tapisseria i el brodat, així com per les seves escultures. Ell va ser el creador de la tècnica del “coup de fouet“, una successió de corbes exagerades inspirades en les tiges de la planta Ciclamen.
Una altra figura important del moviment va ser el francès Emile Gallé. Aquest mestre vidrier, que va trobar la seva inspiració en el món marí, va obrir l’Escola de Nancy, que esdevindrà el centre del Art Nouveau francès. L’ebenista Louis Majorelle, de la mateixa ciutat, va rebre la influència de Gallé. No obstant això, les seves creacions no es defineixen per les formes exuberants. L’artesà va trobar la seva originalitat en la introducció d’elements metàl·lics en els seus mobles.
Vinculat a la modernitat, l’Art Nouveau també està especialment lligat als avenços tecnològics i arquitectònics, com testifiquen les famoses portes d’entrada al metro de París, d’inspiració vegetal, creades per Hector Guimard. Un altre exemple és Víctor Horta, que va dissenyar la famosa casa que porta el seu nom. La casa d’Horta es caracteritza pels seus mosaics, el seu mobiliari i les seves vidrieres, que, a diferència de les antigues i fosques cases burgeses, deixen entrar una llum brillant en els interiors.
A Catalunya, aquest estendard artístic va ser portat per Josep Puig i Cadafalch que, gràcies a la seva formació com a arquitecte i historiador, es va convertir en una de les figures més importants del modernisme català. També va ser l’autor de l’edifici neogòtic que va albergar el famós cabaret Els Quatre Gats i la Casa Amatller de Barcelona. El seu mestre, Lluís Domènech i Montaner, no va ser menys important. Excel·lent dibuixant, dirigent polític i respectat professor, l’arquitecte va ser qui va realitzar un dels majors conjunts modernistes del món, Sant Pau, que fins a 2009 era exclusivament un hospital i que actualment combina la seva funció originària amb un espai museístic que es pot visitar. Aquest espai únic, en el cor de Barcelona, consta de grans pavellons, jardins i espais oberts.
Finalment, passem a l’art. Cartellista, il·lustrador i pintor, Alfons Mucha és, sens dubte, una de les figures més representatives de l’Art Nouveau. L’artista txec va fer de les dones el seu tema favorit. Es van convertir, sota el seu pinzell, en models icònics plens de seducció i representatius d’un ideal, sovint encarnat per l’actriu Sarah Bernhardt. Aquestes figures, adornades amb sumptuoses joies, solen estar envoltades d’una densa vegetació. L’originalitat del treball de l’artista va contribuir en definir la seva obra com l'”estil Mucha”.
En definitiva, l’Art Nouveau és sinònim de revolució de l’elegància. Una simbiosi entre totes les competències i la representació d’una nova societat. No obstant això, aquest moviment es detindrà amb l’arribada de la Gran Guerra, el 1914.
