Misteriosos i imperceptibles, els somnis són sens dubte una de les experiències més íntimes i personals per a cada individu. Paradoxalment, els artistes occidentals sempre han representat aquests estats, revelant al públic aquests fenòmens onírics, la percepció i la interpretació dels quals han evolucionat amb el temps.
En els seus orígens, els somnis s’associaven a profecies, oracles i anuncis. Són el vincle perfecte per als missatges divins, com demostren les diverses il·lustracions dels somnis de personatges bíblics, com el de San José, que rep per part d’un àngel l’ordre de casar-se amb Maria, fugir a Egipte i tornar quan Herodes mori. El somni representa una valuosa font d’informació i es lliura necessàriament a una persona digna de transmetre la revelació. El somni representa doncs l’accés a una certa forma de veritat.
D’altra banda, durant molt de temps els somnis personals es van considerar inútils, ja que no servien per a la comunitat. A més, s’associaven amb la bogeria o l’alienació mental. Aquesta visió, molt arrelada en l’Edat mitjana, va continuar durant el Renaixement, que, encara que famós per la seva filosofia humanista i el seu èmfasi en la individualitat humana, va prestar poca atenció a la importància
dels somnis. Albrecht Dürer va ser una de les excepcions. En 1525 va deixar testimoniatge de la seva curiositat per les representacions oníriques. L’artista alemany, que va obtenir reconeixement internacional en vida, va representar un paisatge en aquarel·la en el qual columnes d’aigua queien violentament del cel. El comentari deixat sota el quadre suggereix que, Dürer aterrit, es va despertar de sobte i va decidir representar el que acabava de veure. No obstant això, en els segles XVI i XVII, la filosofia cartesiana va continuar desacreditant les representacions oníriques. Els artistes, profundament influïts pels cànons i les convencions clàssiques, van continuar il·lustrant els somnis bíblics.
No va ser fins al segle XIX quan la subjectivitat es va convertir en un tret important per als artistes. Els somnis es van convertir en un tema favorit per a l’auto exploració, i els romàntics alemanys els van denominar “el segon món”. Considerats com un mitjà per a escapar de la realitat, els somnis es van convertir en una metàfora de la solitud poètica, revelant el que jeu en el més profund de les ànimes, tant en la literatura com en la pintura. En la seva obra Els somnis de la raó porten monstres, Francisco Goya representa a un artista adormit al costat dels seus instruments. L’home està envoltat de monstres voladors, que simbolitzen la ignorància i els vicis de la societat.
Amb l’aparició del simbolisme, els somnis van deixar de ser merament estètics per a assumir el paper de font de creació. Aquest moviment, contemporani de la psicoanàlisi i de les teories de Freud, es va oposar al naturalisme i al realisme i es va convertir en la forma preferida de representar els misteris de la realitat. En aquesta nova visió, els objectes i els subjectes adquireixen el seu significat únicament a través del seu simbolisme. Odilon Redon, per exemple, es va fer famós per les seves exploracions de diversos aspectes del pensament, des del costat més fosc i esotèric de l’ànima humana fins als mecanismes dels somnis. En diverses de les seves sèries, l’artista representa criatures híbrides inquietants sortides directament de la seva imaginació, característica que li va valer el sobrenom de “Príncep dels Somnis”.
Però no podem parlar de somnis sense esmentar el surrealisme. Aquest moviment, sorgit en la dècada de 1920, pretén vincular tots els estats
mentals de la creació abolint els límits de la realitat. Per això, els seus artistes van basar el seu interès en la hipnosi, l’espiritisme i el somni, és a dir, en tot allò que pogués fer aflorar l’inconscient perquè les obres es formessin per si soles, sense cap control real per part del seu creador. Els surrealistes van aconseguir aquest estat de semiconsciència mitjançant una sèrie de tècniques, com l’escriptura automàtica i la narració onírica, que consisteix a descriure el propi somni res més despertar-se, quan encara s’està en estat de somnolència. Salvador Dalí també va estar en l’origen de la paranoia-crítica, una pràctica que pretén representar imatges dobles gairebé invisibles que fan que la percepció sigui més complexa del que sembla a primera vista. En Aparició de cara i plat de fruita en una platja, el cap del gos del fons està format en realitat per muntanyes, pel mar i un túnel. El collaret està representat per un viaducte. Finalment, en el centre de la composició, el fruiter amb peres revela el rostre d’una jove els ulls de la qual són petxines.
Els surrealistes suggerien que, més enllà de la realitat, només la insensatesa podia conduir a l’art. Per a ells, el real i l’imaginari xoquen per a formar un quadre oníric a vegades sorprenent, però sempre profundament simbòlic.
Avui dia, artistes com Julie Lagier, que s’inspira en els seus malsons per a crear atmosferes i estats d’ànim quimèrics, continuen utilitzant els temes onírics. Ella mateixa ho explica: “He preferit continuar somiant abans que enfrontar-me a les dures realitats que ens envolten. Les interpreto així, amb un toc poètic, a vegades violent, a vegades oníric, de forma molt minimalista, acontentant-me amb poc per a dir molt”. L’artista aborda amb delicadesa les seves nits inquietants, en les quals s’esquartera a si mateixa i després torna a assemblar les peces del seu cos en l’ordre equivocat.
Des dels orígens de la creació, la pintura onírica ha estat una manera de recompondre el món i despertar en nosaltres múltiples interpretacions que ens ajudin a entendre el nostre entorn o, al revés, que ens ajudin a interpretar el que jeu en el més profund de cadascun de nosaltres.
SABIES QUE… ?
- L’artista Eugène Delacroix era membre dels Haschischins, un grup conegut per consumir diverses drogues perquè el metge Moreau de Tour pogués analitzar els somnis i les al·lucinacions que provocaven.
- Va ser quan Francisco Goya es va quedar totalment sord quan la seva pintura es va tornar més fosca i trista, com pot veure’s en la sèrie Capritxos, que inclou l’obra Els somnis de la raó porten monstres.
- Salvador Dalí solia dir: “El surrealisme soc jo!
