El París de principis del segle XX es considera el símbol de l’internacionalisme cultural artístic i Montmartre és el seu cor palpitant. Amb una estabilitat econòmica sense precedents i una total llibertat d’expressió, París estava llavors lliure de tota repressió política. Com a epicentre de la modernitat, també va acollir noves professions, com els galeristes i marxants d’art, que van posar en primer pla els estils més moderns. Així van sorgir futures llegendes de l’avantguarda com Picasso, Chana Orloff, Chagall i Modigliani.
En definitiva, el París de la Belle Époque pot definir-se com una efervescència de cultures a través de les quals qualsevol expressió es fa possible. Encara que la capital francesa albergava moltes institucions i acadèmies artístiques, l’equivalent d’aquest entusiasme creatiu i bohèmi era sens dubte la famosa Escola de París.
Aquest terme, utilitzat per primera vegada en 1925 pel crític d’art André Warnod en el periòdic Comoedia, no es refereix a un moviment o estil, sinó a l’onada de pintors, escultors, músics, escriptors, fotògrafs o ballarins, francesos i estrangers, que van arribar a la capital francesa per a ocupar el seu lloc en la història de l’art modern. És principalment en els cafès i cabarets de Montmartre i Montparnasse, on van sorgir moviments com el fauvisme, el cubisme o el surrealisme.
Sinònim de pluralisme d’estils, tots aquests membres van desenvolupar estils profundament diferents i singulars, guiats principalment pel desig de trencar amb les normes acadèmiques franceses, així com amb les del seu país d’origen.
