Què tenen en comú la pintura, la fotografia i el cinema? Aquests tres camps són capaços de crear estètiques úniques, explicar històries fascinants i provocar emocions fortes. De fet, ja sigui a través dels records, per fer un homenatge, per admiració o per propaganda, la necessitat de deixar empremta a través de les imatges sembla ser una constant al llarg de la història.
El segle XIX va ser testimoni d’una sèrie d’innovacions tècniques que van canviar profundament la pràctica artística i la manera de veure el món. Mentre que la fotografia permetia captar escenes de manera instantània, la pintura deixava de costat la seva cerca del realisme i començava a desenvolupar noves teories sobre el que les fotografies encara no tenien: el color. Al mateix temps, es van intensificar les recerques sobre els processos visuals que tendien a transcriure el moviment. En 1882, Etienne Jules Marey va inventar la cronofotografia. Uns anys més tard, en 1890, Thomas Edison va desenvolupar el quinetògraf. No obstant això, el nom que passaria a la història va ser el dels germans Lumière. En una època en la qual l’impressionisme cobrava força, Auguste i Louis van presentar al món el cinematògraf al 1891. Va ser el naixement del setè art.
Considerat com un nou mitjà estètic, el cinema aviat va compartir les mateixes tendències i moviments artístics. Així, alguns directors van retre homenatge, a vegades subtilment i altres de forma més directa, a les grans obres mestres artístiques.
L’expressionisme alemany es caracteritza per trets figuratius amb distorsions exagerades i colors cridaners per a portar al clímax les emocions representades, com la por o l’ansietat. En El crit d’Edvard Munch, la figura ambigua i sense gènere està gairebé desfigurada pel terror i l’angoixa. Això queda subratllat pels tons vermells i grocs del cel, sinònim de caos. Uns anys més tard, Friedrich Wilhelm Murnau va dirigir el que es convertiria en un dels pilars del cinema de terror, Nosferatu. La pel·lícula, protagonitzada per un vampir, representa l’estètica d’allò monstruós, ja sigui a través de l’inquietant físic del personatge o dels seus valors morals. L’enquadrament, similar a les composicions pictòriques, juga amb la imaginació de l’espectador i insinua l’amenaça que representa el Comte Orlock. És així com l’estètica d’inspiració expressionista ha perdurat en el temps. En 1996, Wes Craven va dirigir la pel·lícula Scream, en la qual l’assassí encarna aquesta energia confusa. A través de la seva emblemàtica màscara, el personatge, la identitat del qual queda reduïda al no-res, provoca absolut terror.
Alguns cineastes s’inspiren directament en les obres de pintors. És el cas de Jean Renoir, fill del cèlebre pintor impressionista Pierre Auguste Renoir que va ser un veritable admirador de l’obra del seu pare i no cessa de retre-li homenatge. En Une partie de campagne, estrenada en 1946, el director va donar vida a l’obra La balançoire, pintada en 1876. Aquesta mateixa pel·lícula va ser gravada a la vora del Loing, riu que va inspirar algunes de les obres més belles de l’artista.
En 2010, Martin Scorsese va produir el thriller Shutter Island, en el qual un detectiu amb un passat problemàtic investiga la desaparició dels pacients d’un hospital psiquiàtric. El protagonista, interpretat per Leonardo DiCaprio, desperta una certa paranoia a causa del seu estat psicològic. Una vegada que arriba al lloc dels fets, comença a veure a la seva dona morta. En una de les escenes, Scorsese decideix fer referència al Petó, de Gustav Klimt, que implica estèticament el desig i la inestabilitat del matrimoni que han construït els dos personatges. L’obra, representativa de la Secessió vienesa, pertany a l’època daurada de Klimt, quan va pintar un autoretrat amb Emilie Flöge, la seva musa i companya.
L’estatunidenc Edward Hopper també és una intensa font d’inspiració per als cineastes. Nighthawks il·lustra la façana d’un cafè en plena nit. Les quatre figures que envolten la barra estan col·locades una al costat de l’altra. No obstant això, la falta d’expressió i la rigidesa de les línies accentuen la distància emocional entre elles, representant una sensació d’aïllament mancat d’esperança. Herbert Ross va repetir aquesta composició en 1981 en Pennies from Heaven. La història, ambientada durant la Gran Depressió als Estats Units, detalla la vida d’un venedor de partitures que lluita per connectar amb els qui l’envolten.
Aquesta desesperació també és perceptible en A Clockwork Orange. Estrenada en 1972, la pel·lícula revela un fosc retrat de la naturalesa humana en un intent de determinar els orígens del mal. Alex DeLarge, el protagonista, és empresonat per cometre crims sàdics. Se sotmet a un tractament experimental destinat a curar els impulsos brutals. Al pati de la presó, els reclusos marxen sense parar en cercles, creant una atmosfera claustrofòbica i deshumanitzadora que mai acaba. Vincent Van Gogh, per part seva, va pintar La ronda dels presos en el moment en què va ser hospitalitzat voluntàriament en el sanatori de Saint Rémy de Provence en 1890. A través de la seva pintura, l’artista il·lustra una acció que sembla perpètua i sense rumb.
Diane Arbus és famosa per les seves fotografies de persones marginades i insòlites. En 1967, va immortalitzar a Cathleen i Colleen Wade, dues germanes bessones de set anys. La fotografia, que s’ha fet famosa, recorda a les bessones que ronden els passadissos de l’hotel Overlook. Aquest hotel, imaginat per Stanley Kubrick en La resplendor (1980), és l’escenari de successos inexplicables que tornaran boig al seu cuidador.
Si bé la pintura i la fotografia han estat ancores del cinema, amb nous moviments com l’art pop, la marea està canviant. Coneguda pel seu estil colorista i virolat, aquesta tendència es va inspirar principalment en la publicitat i en el tema de la producció en massa. Els seus artistes, cadascun a la seva manera, representen un món modern i canviant a través d’imatges conegudes per tots. Marilyn Monroe i Audrey Hepburn són clars exemples. Aquestes figures icòniques de Hollywood van fascinar als més grans artistes del segle XX, inclòs Andy Warhol, que va pintar els seus retrats en diverses gammes de colors. Avui dia, Natan Elkanovich i Antonio de Felipe continuen utilitzant aquestes icones en les seves representacions. Uri Dushy, Masaya i Alec Monopoly, els tres presents en l’exposició KHRÔMA. L’univers emocional del color, utilitzen personatges de Disney, convertint personatges mundialment coneguts en obres d’art úniques.
SABIA QUE
– El director, Friedrich Wilhelm Murnau, es va inspirar lliurement en la novel·la Drácula, publicada per Bram Stocker en 1897, encara que no havia pagat els drets de reproducció. Quan es va estrenar la pel·lícula en 1922, la vídua de l’escriptor va interposar una demanda contra la producció, que va guanyar. La sentència obligava la productora a destruir totes les còpies de Nosferatu. No obstant això, aquesta sanció mai es va aplicar.
– El Crit que Edvard Munch va pintar en 1895, es va vendre en una subhasta en 2012 per 120 milions de dòlars. Aquest esdeveniment li va atorgar el títol de l’obra més cara del món. Aquest títol li va ser arrabassat a l’any següent, quan es van vendre els Tres estudis de Lucian Freud, de Francis Bacon.
– Dos de les quatre versions de El crit van ser robades. La primera en 1994 de la Galeria Nacional d’Oslo i la segona en 2004 del Museu Munch de la mateixa ciutat. Ja han estat recuperades.
