El color sempre ha estat subjecte a interpretacions i el seu simbolisme s’ha vist perpètuament influït per èpoques, cultures i tècniques, deixant per la posteritat un ventall ric i variat del poder de la paleta dels artistes. En aquest sentit, Khrôma tendeix a destacar precisament per aquestes discretes missatgeres que, de manera suggeridora, parlen al nostre inconscient. En aquest article, proposem una nova interpretació del color, una visió femenina i contemporània feta d’emoció, poesia, dinamisme, compromís i, a vegades, brutalitat.
Comencem pels colors més foscos de la gamma cromàtica, que sovint evoquen el caràcter nocturn i misteriós de la vida i de les emocions. Antònim de llum i alegria, és a través del seu aspecte més trist que l’artista conceptual, fotògrafa i cineasta Sophie Calle interpreta el color negre. A Take Care of Yourself, Sophie destrueix les barreres entre el públic i la intimitat, revelant a l’espectador una foto de si mateixa llegint, en la penombra, una carta de ruptura, l’última frase de la qual donarà títol a la foto. El tema de la mort també s’associa als colors foscos. És utilitzant aquest to cromàtic que Cady Noland representa l’assassinat de Lee Harvey Oswald, l’home acusat de disparar a JF Kennedy. Subratllant la violència dels mites fundadors dels Estats Units, l’artista il·lustra a Oozewald, l’home perforat per diverses bales. L’única font de color de l’obra, que representa la bandera nacional, està a la boca de Lee Harvey. Finalment, Esther Ferrer utilitzarà el color negre per a la seva connexió amb el buit. Aquesta creadora espanyola, considerada com l’artista de l’aire, l’espai i la perspectiva, es caracteritza per les seves obres desproveïdes d’artificis, il·lustrant així la profunditat de la sobrietat i la senzillesa. A Sillas suspendidas, Esther presenta una cadira blanca, un objecte que considera comú i al mateix temps fascinant, suspesa en un buit fosc. El contrast cromàtic dona a l’espectador la impressió que l’objecte està flotant, la qual cosa aporta a l’obra un caràcter lleuger i serè, al mateix temps que modifica poèticament l’espai en el qual es troba.
Passem al vermell llampant, considerat com un dels colors més potents de la gama cromàtica. Sempre associat a una emoció forta, la colorista Cecily Brown ho va utilitzar per al Triumph of the Vanities II, una obra monumental realitzada a la sala principal de l’Òpera Metropolitain de Nova York. Aquesta pintura que representa a una multitud de persones en un espai teatralment terbolinant i dominat pels colors vermells i daurats, va inspirar a la Dodie Kazanjian, directora i fundadora de la MET Gallery, expressant-ho amb aquestes paraules: “Ha creat una foguera d’alegria de les vanitats. Aquest tipus d’emoció, passió i tragèdia […] conté totes les emocions que desperta l’òpera”. L’artista polonesa Maess Anand utilitza el vermell com a component del cos humà. A Metastasis II, l’artista representa un organisme malalt de càncer encarnat amb el to vermellós. Basant-se en documents científics i mèdics, Anand ens ofereix una explosió dramàtica i una il·lustració poètica de la imperfecció i la fragilitat humana.
Entrem ara en l’imaginari de Martine Aballéa que, gràcies a les seves instal·lacions immersives, convida al visitant a submergir-se en ciutats imaginàries i policromades. A Le Bois de Luminaville, l’artista confon al públic empenyent-lo a deambular entre edificis fosforescents i paisatges fantàstics d’una inquietant estranyesa. Yayoi Kusama utilitza la policromia de manera excèntrica i fantasiosa. Caracteritzada per la seva obsessió pels punts, fruit d’un trastorn al·lucinogen que pateix, l’artista japonesa promou el seu art com una oda al color. A Obliteration Room, Yayoi convida als visitants a enganxar punts en totes les superfícies de l’habitació, inicialment blanca. Jugant amb la repetició i difuminant la frontera entre el finit i l’infinit, l’artista pretén trencar la perspectiva mitjançant el procés de l’atzar i dona la mateixa importància als punts de color que als espais blancs i buits. La noció de policromia implica també el concepte de diversitat. Entre les mans de Orlan, la paleta multicolor pretén combatre la violència psicològica a la qual es veu sotmesa la dona diàriament. Denunciant els estereotips de bellesa publicitaris profundament arrelats en les nostres mentalitats, l’artista s’escenifica a si mateixa a Self-Hybridation Pré-Colombienne. Aquesta sèrie de fotografies modificades digitalment mostra el rostre de l’artista adoptant els cànons de bellesa de diferents civilitzacions, com la precolombina que adulava els cranis allargats i les dones amb els ulls entretancats. Per a Orlan, la perfecció de la bellesa és només una construcció cultural. Cada civilització crea la seva pròpia visió del desig.
Seguim amb la fotografia a través de les imatges de Cindy Sherman. Jugant amb els codis visuals i culturals, l’autora té per costum encarnar personatges grotescos i estranys. A Untitled #414, el somriure audaç de l’artista queda subratllat per l’extravagant maquillatge de pallasso, la túnica turquesa i la perruca rosa. El fons, d’un taronja intens, evoca l’optimisme i l’alegria tradicionalment associats a aquest color i a aquest personatge del circ.
A sensu contrario, el blau, considerat com un color fred i distant, s’oposa al taronja en la roda cromàtica. Aquesta és sens dubte la raó per a la qual Nan Goldin li va donar el paper protagonista a la seva fotografia Self-Portrait in a Blue Bathroom, una imatge en la qual l’ambient aspre, distant i insalubre queda subratllat pel domini d’un blau apagat i estèril. Famosa per les fotografies íntimes, l’autora comparteix la seva visió del món com un diari, sense glamur ni glorificació. Les seves sèries fotogràfiques també van ser testimonis de l’assot de la sida, que va començar a la dècada dels vuitanta i va estroncar la vida de molts dels seus amics. Marie-Thérèse Tsalapatanis explora un blau espiritual i serè. L’escultora francesa, l’estil de la qual es caracteritza per les seves representacions de figures femenines plenes de dignitat, empatia i sensibilitat, representa una Madeleine meditant en un estat d’ànim que submergeix al seu subjecte en els seus pensaments més íntims. La calavera, col·locada a la cama de la figura, fa referència a les vanitats, al·legoria de la fragilitat de la vida humana.
Finalment, el color verd, avui sinònim de naturalesa i esperança, és un dels més populars de la paleta cromàtica. L’artista conceptual japonesa Yoko Ono, famosa per les seves obres expressives que promouen l’amor, la pau i la protesta, va crear la performance Wish Tree en diverses grans ciutats com Nova York, Tòquio, Londres, Venècia i Dublín a partir dels anys vuitanta. La dissenyadora japonesa convida al seu públic a escriure desitjos en trossos de paper i demana que els pengin d’una branca. Yoko explicava que aquesta era una pràctica habitual al Japó. Quan era petita, solia anar a un temple on els arbres que envoltaven el lloc de culte contenien les paraules d’esperança dels seus visitants i pelegrins. L’artista nigeriana Njideka Alkunyili Crosby ofereix representacions úniques en les quals la seva vida personal i la seva joventut són omnipresents, utilitzant foto-collages extrets de la cultura pop nord-americana i influenciats per l’estètica nigeriana. L’artista crea atmosferes íntimes amb un aire vintage, com s’aprecia a Blend In – Estand Out, que representa a una parella abraçada en un entorn càlid de tons verd i turquesa.
