Igual que França, Anglaterra i Portugal, Espanya va ser una de les majors potències colonials d’Europa. Després de la pèrdua de les seves darreres possessions territorials al llarg del segle XIX, la Península es va enfonsar en un període d’incertesa en el qual la seva economia i la seva política es van afeblir. Aquesta inestabilitat va frenar la industrialització del país, que es va trobar cada vegada més al marge d’Europa.
Aquests anys foscos van donar pas finalment, a partir de 1931, a un episodi més estable gràcies a l’abolició de la monarquia i la instauració de la Segona República. En aquest període es van dur a terme nombroses reformes fonamentals, com la separació de l’Església i l’Estat, l’aprovació dels estatuts català i basc, la creació d’escoles i l’establiment d’una política cultural eficaç. Encara que les tensions socials van aconseguir el seu punt àlgid a causa de les protestes anarquistes, catòliques i monàrquiques contra el nou govern, les dones van obtenir el dret al vot, el dret al divorci, el dret a l’avortament i el dret a treballar lliurement.
És en aquest context que van aparèixer les Sin sombrero. Aquest grup de dones, pròximes a la famosa Generació del 27, són considerades avui dia com les pioneres del feminisme espanyol.
Entre elles trobem a poetes com Ernestina de Champourcín, que va promoure la modernitat i el progrés social en els seus escrits. També cal esmentar a Josefina de la Torre i a Concha Méndez que, durant el seu exili a Mèxic, va obrir una impremta en la qual publicava els textos dels espanyols que fugien del règim de Franco. Les Sin sombrero també es van emmarcar en la filosofia, a través de la figura de María Zambrano. Ella, va ser una de les poques dones que va rebre el Premi Príncep d’Astúries i el Premi Cervantes per la seva obra. En l’àmbit de l’escriptura, cal destacar a les novel·listes María Teresa León i Rosa Chacel, l’objectiu de les quals era promoure el lloc de la dona en la societat i reforçar la idea que l’art havia d’estar al servei de la llibertat. En les arts plàstiques, trobem a l’escultora Marga Gil Roësset i a la pintora surrealista i dona que va donar nom a aquest grup d’intel·lectuals, Maruja Mallo.
Totes aquestes personalitats, encara que molt diferents i compartint només relacions estretes, estaven unides en uns certs punts. Entre aquests, la igualtat de drets així com la defensa del paper individual de cada persona, independentment del seu sexe. També van intercedir per la feminització del llenguatge, sobretot en l’àmbit professional. Sota la seva influència es van normalitzar nous termes com “escriptora” o “pintora”.
Inqüestionablement, Les “Sin sombreros” van marcar la seva petjada encarnant la imatge d’una Espanya moderna i de la dona emancipada i independent.
Però, ens podem preguntar per què aquest grup d’intel·lectuals d’avantguarda es diu les “Sin sombreros“? És important assenyalar que en l’Espanya de finals del segle XIX i principis del XX, l’ús del barret era, tant per a homes com per a dones, un signe de jerarquia social. Mentre que als homes se’ls permetia escapar d’aquesta norma en els espais tancats, a les dones se’ls exigia portar-ho en qualsevol circumstància. El famós dramaturg Joaquín Dicenta acabarà demanant, a principis del segle XX, que es permetés a les dones descobrir-se el cap en els teatres perquè tothom pogués veure bé l’escenari.
Segons algunes fonts, va ser la pintora surrealista Maruja Mallo qui, un dia, va tenir la idea de travessar la plaça de la Porta del Sol de Madrid sense barret. Aquesta acció, considerada com un acte de rebel·lió contra els costums establerts, definiria el nom del grup de dones.
No obstant això, aquesta nova llibertat va durar poc. Quan va esclatar la Guerra Civil a Espanya en 1936, Franco va arribar al poder i va establir una dictadura que duraria 36 anys. El dictador, que perseguia una ideologia profundament nacionalista i religiosa, va posar fi a aquesta nova emancipació femenina. Les dones van desaparèixer ràpidament de l’escena pública, la seva majoria d’edat es va elevar a 25 any i aviat es van veure obligades a limitar-se al paper d’esposes i mestresses de casa.
Davant aquests canvis, les “Sin sombreros” van ser condemnades a l’exili a altres països d’Europa i d’Amèrica mentre que, a Espanya, la seva història, el seu treball i les seves lluites, seran ignorades i finalment oblidades gairebé per complet.
