La Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, 10 artistes que fan la seva reputació.
Fundada oficialment en 1752, la Real Academia de San Fernando de Madrid té com a objectiu la formació d’artistes espanyols, en un moment on l’art es converteix en una matèria d’estudi regulada, amb tots els seus aspectes impartits per professors especialitzats.
L’acadèmia es va convertir en un punt de referència pels artistes del país, tant és així, que hi van estudiar grans noms del panorama artístic espanyol com Darío de Regoyos, Benjamín Palència, Pablo Picasso o Salvador Dalí.
Aquest últim va assistir a la Academia de San Fernando a principis de la dècada de 1920, tanmateix, el seu pas per la San Fernando va ser agitat. Dalí era un artista talentós, però també un esperit lliure i rebel. Pròxim a la pintora moderna Maruja Mallo, va ser expulsat per primera vegada de les Belles arts a causa d’una manifestació estudiantil que va dirigir. L’any següent, quan va tornar a l’acadèmia, va declarar que cap dels professors presents era prou competent per a avaluar la seva obra. Això va marcar el final de la seva formació institucional i, sens dubte, el començament de la seva carrera avantguardista.
A més de la seva funció educativa, la Academia de San Fernando també és famosa per la seva prestigiosa col·lecció d’art espanyol, italià i flamenc, que il·lustra ni més ni menys que quatre segles d’història de l’art, des de Luis Morales del segle XVI, fins a Juan Gris.
Però, qui són els artistes que continuen fent de la Real Academia de San Fernando de Madrid la segona galeria més gran d’Espanya?
Sembla sorprenent que ens centrem en primer lloc en l’artista francès Louis-Michel Van Loo, autor de l’obra Venus, Mercuri i Amor, que té un paper destacat com a membre fundador de la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid i per ser el pintor oficial del rei Felip V. Procedent de la dinastia artística dels Van Loo, el pintor també va estar prop de la monarquia francesa, així quan va retornar a França es va convertir en el director de l’Escola Real d’Estudiants Protegits.
L’altra figura important i cèlebre de la col·lecció i de l’Acadèmia és sens dubte el gran Francisco de Goya. Membre des de 1780, el seu talent el va consagrar com a subdirector de l’Acadèmia. L’artista espanyol va promoure l’ensenyament al natural i es va fer famós per les seves representacions dels horrors de la guerra. Després de la seva mort, el fill del mestre, Javier, va donar 13 de les seves obres a la col·lecció de San Fernando.
Juntament amb aquests dos primers artistes, és inevitable esmentar els tres pintors llegendaris del Segle d’Or espanyol. Comencem per una de les icones del Barroc i mestre de la llum, Diego Velázquez, amb la seva obra L’últim sopar. El sevillà, que va ser qualificat per Monet com “el pintor dels pintors”, es va caracteritzar pel seu estil realista i sobri, que influiria segles després el grup impressionista.
Un altre gran representant de l’art de la península i fundador de l’Acadèmia de Belles arts de Sevilla és Bartolomé Murillo. Aquest artista intimista va ser una figura important en els temes de la feminitat, la infància i la vida quotidiana del poble. Obres com La Magdalena, mostren el mestratge del pintor que, a través d’aquest retrat religiós, dota al personatge bíblic de tota la lleugeresa, força i elegància tan característiques de l’Espanya del segle XVII.
Finalment, el cèlebre Francisco de Zurbarán, que es faria famós no sols per les seves representacions d’escenes religioses, com l’obra Fra Jerònim Pérez, sinó també per les seves natures mortes i retrats, conegudes pel seu naturalisme i vivacitat. El seu reconeixement va ser tal que va rebre encàrrecs de tota Espanya, així com d’Amèrica.
El prestigi de l’Acadèmia es va estendre també més enllà de les fronteres d’Espanya, com demostra la presència de nombroses obres d’artistes estrangers. És el cas del quadre la Primavera, l’única obra de l’artista italià Giuseppe Arcimboldo a Espanya. Aquest pintor, que va néixer en 1517 i va morir en 1593, es va fer famós en vida pels seus retrats de plantes, animals i objectes diversos.
Susana i els ancians, una obra recentment restaurada de Peter Paul Rubens, n’és també un excel·lent exemple. Gràcies al seu estil vivaç i a l’enèrgica expressió del moviment en les seves obres, l’artista flamenc va contribuir a forjar els cànons estètics que els artistes seguirien durant segles. En va ser hereu el seu alumne, Antonio Van Dyck. Aquest altre referent de l’art flamenc va ser qualificat pel mateix Rubens com “el millor dels seus deixebles”, cosa que el públic pot comprovar avui en dia amb la seva obra Verge amb el Nen envoltada de pecadors penedits.
Un altre artista atípic és Domenikos Theokopoulos, més conegut com a El Greco. Autor de l’obra Sant Jerònim, l’artista es troba a la frontera entre l’art grec i l’occidental. Entre les icones bizantines i el Renaixement italià, la identitat del pintor era un estil que anava en contra de la noció de naturalisme.
Finalment, el pintor, escultor i teòric neoclàssic alemany Raphael Mengs. Defensor d’un retorn a la “manera senzilla i noble de la bella antiguitat”, a la bellesa i puresa ideals del dibuix de Rafael, l’artista menysprearia l’art barroc i rococó durant tota la seva vida. Aquest geni poc conegut va deixar alguns dels seus motlles de guix antics a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, que van obtenir un gran èxit a tota Europa.
