La sinestèsia, sunaisthêsis en grec, significa literalment “percepció simultània”. La paraula es refereix a una experiència subjectiva en la qual les percepcions sensorials s’acompanyen involuntàriament de sensacions complementàries. En altres paraules, la sinestèsia és la intersecció de diversos sentits. Així, algunes persones poden veure música, assaborir o olorar colors.
Al llarg de la història, la música i l’art sempre han coexistit. Ja sigui a través de representacions de músics, banquets o instruments musicals, les escenes d’entreteniment són sens dubte el primer vincle que es pot trobar entre el tercer i el quart art. No obstant això, juntament amb la modernitat, els creadors es van centrar cada vegada més en el vincle real i intangible que podia unir les diverses disciplines artístiques Durant el segle XIX moltes d’aquestes teories van veure la llum, com ho testifiquen el compositor Ernest Cabaner, que solia acolorir les notes de les seves partitures, o e lpoeta Charles Baudelaire, que afirmava en la seva “Correspondència”: Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen […] Tots els sons, els perfums i els colors es responen.
Arthur Rimbaud, per part seva, va passar diversos anys buscant un llenguatge que unís perfums, sons i colors, mentre que Stendhal va escriure Vides
de Hayndn, Mozart i Metastasio, obra en la qual establia una comparació entre pintors i músics. Segons l’escriptor francès, Georg Friedrich Händel era el Michelangelo de la música, Christoph Willibald es comparava a Caravaggio i Jean-Baptiste Pergolesi el Rafael. Poc després, el compositor i músic rus Alexander Scriabin va començar a exposar les seves teories sinestèsiques amb l’objectiu d’unir a tota la humanitat a través d’un art total i absolut. Per a això, es va proposar crear Mysterium, una
composició que permetés al públic veure, escoltar i sentir. També va imaginar un teclat lluminós per al
seu Poema del Foc, així com un òrgan perfumat. No obstant això, laseva mort prematura va marcar el final del seu projecte.
Amb el segle XX i l’aparició de les avantguardes, el vincle entre aquests dos àmbits sensorials es va fer més emocional i conceptual. Juntament amb l’alliberament cromàtic del fauvisme, l’expressionisme, i més tard de l’Abstracció, la pintura es va acostar gradualment a l’aspecte subjectiu de la música. Els sinestèsics van animar llavors al seu públic a veure la música i escoltar la pintura.
Aquestes teories van ser desenvolupades principalment pel rus Wassily Kandinsky en la seva obra “Sobre l’espiritual en l’art i en la pintura en particular”, publicada en 1911. L’artista, que també era un gran músic, destacava el fet que, per a ell, les formes i els colors produïen
una ressonància i vibracions interiors. A través de les seves obres, Kandinsky expressava les seves impressions i sensacions sense cap referència externa o realista. Va arribar fins i tot a donar a cada color un equivalent melòdic. En les seves representacions, el
verd remet al so meditatiu del violí, mentre que el taronja s’aproxima a la veu poderosa d’una contralt. El blanc és el
silenci. Les seves obres, considerades com les primeres produccions abstractes, estan pensades, construïdes i estructurades rítmicament com una partitura musical.
Paul Klee, per part seva, concedia la mateixa importància a la forma i al color. En el seu llibre “Teories de l’art modern”, publicat en 1925, l’artista va desenvolupar les seves teories sobre el moviment i el ritme, que va materialitzar a través del símbol del tauler d’escacs i la repetició.
Avui dia, Bruno Keip col·labora amb orquestres simfòniques per a crear les seves obres en forma de performances. Per a ell, cada so equival a un traç i cada traç és similar a una nota musical. En canvi, el músic i compositor andorrà Oriol Vilella es va inspirar en les obres de KHRÔMA. L’univers emocional del color, per a crear una banda sonora original. A través de la paleta cromàtica utilitzada per cadascun dels artistes, l’Oriol va ser qui va aconseguir donar una nova dimensió emocional i sensorial als quadres.
