Ja sigui en l’àmbit polític, social o religiós, els artistes sempre s’han inspirat de la realitat per a crear les seves obres d’art. Per tant, sembla lògic afirmar que la naturalesa, present a tot arreu, ha estat una de les fonts d’inspiració més inesgotables. A més, si la llum és un element crucial en les representacions, amb major raó ho és la representació de la foscor. Per això, el tema de la nit ha estat àmpliament interpretat en les arts, però de quina manera?
Al llarg de la història, la percepció de la nit per part de la societat, i per tant les seves representacions, han variat. Si ens remuntem a l’antiguitat grega, la nit està personificada per una deessa femenina, Nyx. Aquesta és una de les deïtats més antigues del Panteó i una de les més temibles. Mare de Tànatos (mort), Hipnosi (somni), Eris (discòrdia) i Nèmesis (venjança), també dona a llum a les Moires, propietàries del fil de la vida, així com a les fúries justicieres. Des de l’antiguitat, la nit s’ha associat a la mort, però també a la resurrecció, ja que també dona vida a l’Hèmera (llum).
Aquesta dualitat va ser represa pel cristianisme, que sovint representava en la foscor la Crucifixió i el Naixement. A més, segons la tradició, Jesús no va néixer a mitjanit?
No obstant això, al llarg de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, la nit seguirà associada a la inseguretat, el terror, la bruixeria i la violència. A mida que la llum s’esvaeix, la imaginació pren les regnes i tothom torna a la seguretat de les seves llars per a escapar de la foscor. Tanmateix, el dia continua sent sinònim de llum i s’associarà durant molt de temps amb la bondat i la benevolència de Crist. Aquesta sensació de temor, encara que antiga, es troba en alguns quadres d’artistes contemporanis, com en Criatures nocturnes de Lee Krasner. L’americana il·lustra, a través de remolins amenaçadors, una nit plena de monstres amorfs que miren a l’espectador amb grans ulls.
Aquesta connotació negativa de la foscor troba la seva fi amb l’arribada de l’enllumenat urbà en el segle XIX. Gràcies a aquest canvi important, la nit ja no és un enemic per a combatre. Es va convertir en un temps per a desprendre’s del món, un moment associat als somnis i la inspiració. Louis-Sébastien Mercier va dir: “A les quatre del matí, només els bandits i els poetes vetllen“. Per als pintors romàntics, la foscor es va convertir en un mitjà d’exaltació dels sentiments, i per als simbolistes en un terreny de joc ideal per a representar escenes màgiques i llegendàries. Això és pot veure en el cas del Bany de les Nimfes de l’artista espanyol Antonio Muñoz Degrain. Aquest quadre, ple de llum malgrat la foscor, mostra un grup de nimfes -criatures mitològiques- banyant-se enmig d’un frondós bosc. Un altre exemple d’aquest interès per la nit en el seu vessant més oníric és l’obra Nit d’estiu de l’artista estatunidenc Winslow Homer. Al llarg del segle XX, els artistes van continuar interpretant aquests foscos paisatges. Entre ells, trobem a Edward Hopper, que es va convertir en un especialista en carrers nocturns deserts, i al fotògraf romanès Gyula Halász, més conegut com Brassaï, que va immortalitzar la ciutat de París de nit.
La nit encarna així una nova sensibilitat a través de la qual els artistes tracten de percebre, en la foscor, una altra realitat, la de l’inexpressable i l’impalpable. La percepció visual ja no existeix, però els altres sentits s’aguditzen. Segons un proverbi persa, “el dia té ulls, la nit té orelles“. Mencionem, doncs, la tercera peça de la Suite bergamasca, Clair de Lune, de Claude Debussy, que continua sent un dels grans clàssics de la música actual, o el poema del gran Victor Hugo, escrit en 1846, La Nuit.
[…]
Questions dans l’ombre enfouies !
Au fond du ciel de deuil couvert,
Dans ces profondeurs inouïes
Où l’âme plonge, où l’œil se perd,
[…]
[…]
Preguntes enterrades en les ombres!
En les profunditats del cel de dol cobert,
En aquestes profunditats inaudites
On l’ànima se submergeix, on l’ull es perd,
[…]
