Loading...

Inici » Notícies » Quan Orient arriba a Occident: el japonisme

Quan Orient arriba a Occident: el japonisme

Sinònim de delicadesa i elegància, el japonisme va ser una tendència que va influir profundament a l’activitat artística occidental de la segona meitat del segle XIX i principis del XX.

Mentre que la producció a Europa Occidental seguia models fixats des de sempre per l’Acadèmia, la modernitat, l’evolució tecnològica i l’estabilitat econòmica que van caracteritzar el segle XIX van empènyer a alguns artistes a renovar el camp estètic. Aquesta ruptura, més coneguda com a avantguarda, va trobar la seva riquesa en multitud de fonts d’inspiració. Entre ells estava el Japó, tan aliè a l’art occidental, que es va convertir en una de les pedres angulars d’aquest nou capítol de la història.

Veritable onada d’exotisme, el japonisme va recórrer Europa a partir de 1853, en el moment en què el Japó sortia de la seva política aïllacionista que l’havia apartat de la resta del món durant més de dos segles. L’obertura de les fronteres va propiciar el comerç i l’intercanvi, i la cultura japonesa va fer la seva aparició a l’Exposició Universal de París de 1867. Fou allí, on va començar la moda. Entre l’espiritualitat i la senzillesa, els francesos, i més concretament els parisencs, van adoptar alegrement aquests objectes, sedes i teles procedents de l’altre punta del món.

Aquesta nova estètica va seduir també als artistes més famosos de la seva època. James McNeill Whistler va descobrir les estampes japoneses en un saló de te xinès de Londres i, arran d’això, es va convertir en un dels majors col·leccionistes d’objectes japonesos, juntament amb James Tissot i Edgar Degas. Aquests elements es trobaven a les seves obres, com pot veure’s a La nena blanca, 1864 – 1865. El gran Claude Monet es va enamorar dels motius japonesos quan els va veure en un paper de regal d’una botiga d’espècies a Holanda. Més tard, al seu jardí de Giverny, l’artista il·lustraria el seu amor pel país del sol naixent. Molts historiadors sostindran que sense aquesta influència no hauria nascut l’Impressionisme i, més tard, les avantguardes.

Els representants del nabisme, una altra tendència important de finals del segle XIX i principis del XX, també van ser el seu portaveu. Caracteritzat per l’aspecte llis, els colors vibrants i l’estilització, l’artista Paul Ranson va ser sobrenomenat “El Nabi que és més japonès que els Nabis japonesos”. A Pierre Bonnard, en canvi, li deien “el Nabi Japonard” fent un joc de mots amb el seu nom.

Contribuint àmpliament al desenvolupament de l’art modern i, per extensió, a la reputació de París, la capital francesa també va acollir a un gran nombre d’artistes japonesos. Va ser el cas de l’extravagant Tsuguharu Foujita, que va passar més de la meitat de la seva vida a França. Els seus nus, de pell lletosa i contorns finament executats, eren la síntesi perfecta de l’art oriental i occidental. Barrejant tinta i pintura a l’oli, el pintor es caracteritzava pel seu toc cal·ligràfic i les seves composicions tranquil·les i minimalistes.

Foujita va encarnar el vincle entre dos mons, cosa que el va convertir en un pintor a imatge del japonisme: un artista que no era ni totalment francès ni totalment japonès.

 

  • © 2023 - Museu Carmen Thyssen Andorra
  • Av. Carlemany, 37 - AD700 Escaldes-Engordany
  • Principat d'Andorra
  • Localització

Disseny web: Qucut Produccions + Marc Julià Disseny gràfic: Laura López Martí