Associat durant segles a les elits, l’art ha estat pensat durant molt de temps per i pels poderosos. No obstant això, el segle XIX, bressol d’un nou món, va començar a qüestionar aquesta tendència, centrant-se cada vegada més en les representacions socials i quotidianes populars. L’art representa a partir d’aquest moment als humils. No obstant això, la major part del temps, aquestes obres es trobaven en les parets dels museus o en col·leccions i galeries privades, gaudint només de l’atenció d’aquells que s’ho podien permetre.
Amb l’aparició de l’art de carrer a Filadèlfia a la dècada de 1960, aquest sistema establert es va començar a fracturar. Iniciat per Cornbread i Cool Earl mitjançant el ” grafiti writing “, el moviment acabarà atraient a artistes novaiorquesos com Taki 183 i Blade One, que ho van fer famós. Al mateix temps, la comercialització de pots de pintura en aerosol va contribuir a estendre la pràctica. Al carrer, en les voreres, en els murs i en el metro, tot era un pretext per a crear i transmetre missatges, però a quin preu? Convertint el paisatge urbà en un museu a l’aire lliure, els artistes de carrer van desafiar la llei i es van arriscar per a evitar ser detinguts per les autoritats, que els consideraven vàndals. No obstant això, la maquinària es va posar en marxa i l’amenaça de condemna no va desanimar a aquests creadors que, a força de treball i insistència, van acabar sent reconeguts tant pel públic com per la història de l’art.
L’obra més famosa que podem esmentar és sens dubte La nena del globus, creada per Banksy a Londres el 2002. L’artista anglès, la identitat del qual paradoxalment es desconeix, representa a una nena estirant el braç cap a un globus amb forma de cor vermell que s’allunya volant. La imatge, acompanyada de la frase “Sempre hi ha esperança”, és representativa de l’estil de Banksy, caracteritzat per un perfecte equilibri entre humor i poesia. La nena del globus torna a fer parlar el 2018. En una subhasta en Sotheby’s, una serigrafia original de l’obra es va vendre per 1,2 milions d’euros. No obstant això, pocs segons després de la venda, es va autodestruir davant els ulls incrèduls dels espectadors. Alex Branczik, director de la casa de subhastes, va declarar “Sembla que acabem de ser Bankseats”. Uns dies després, Banksy va publicar un vídeo en el qual explicava “fa uns anys havia incorporat secretament una trituradora de paper en el marc, per si sortia a subhasta”. El vídeo anava acompanyat d’una cita atribuïda a Picasso, “Quin plaer destruir i tornar a començar”.
Keith Harring, famós pels seus personatges estilitzats i coloristes, il·lustra la seva lluita contra les drogues i l’assot de la sida, malaltia de la qual va finalment va morir el 1990. Per a commemorar el bicentenari de la Constitució dels Estats Units el 1987, va crear We the Youth, una obra monumental que va realitzar en col·laboració amb catorze estudiants de secundària i altres artistes com Clarence Wood, Gilberto Wilson i José Seabourne. Encara que a primera vista el quadre no té res a veure amb la Constitució, és el fet d’haver reunit una vintena de persones, independentment del seu origen o extracció social, que li confereix tot el seu significat: la unió. A més, la seva ubicació es va triar en un barri obrer de Filadèlfia amb l’objectiu de contribuir al seu desenvolupament.
L’art de carrer s’inspira sovint en l’actualitat. Va ser arran dels atemptats de París de 2015 quan Obey Giant va regalar a la ciutat la seva Marianne amb els colors de la bandera francesa. Es una icona nacional, sinònim de llibertat, unió i pau, que l’artista estatunidenc va decidir reprendre per a mostrar el seu suport i denunciar els horrors viscuts en la capital la nit del 13 de novembre. Una de les característiques de les pintures urbanes és que solen ser efímeres. Marianne, en canvi, porta gairebé 8 anys entronitzada en el 186 de la rue Nationale, al districte 13 de la ciutat de la llum.
Situem-nos ara al Brasil, on Kobra va crear el 2016 la major pintura urbana mai realitzada. Amb 190 metres d’ample i 15 metres d’alt, es va realitzar amb motiu dels Jocs Olímpics. L’artista brasiler va imaginar cinc rostres de cinc orígens diferents, representant els cinc continents, així com la unió dels pobles i la diversitat d’ ètnies. Aquest és, de fet, el títol de l’obra, Etnias. Seguint al Brasil, els germans Ostavio i Gustavo Pandolfo, més coneguts com Us Geomos, són artistes de renom internacional. A més del seu país natal, els bessons també creen als Estats Units, sobretot a Boston, on, el 2012, van participar en una exposició en l’Institut d’Art Contemporani. Inspirant-se en els seus somnis i en la vida quotidiana, els brasilers van optar per una obra colorista que, a través de la seva monumentalitat, observa la vida urbana amb mirada segura. Els bostonians van sobrenomenar al fresc El Gegant de Boston.
Passem al Canadà, i més concretament a Vancouver, on el 2014 Iheart va donar a conèixer al món la seva obra Nobody likes me, que es va fer viral. L’obra representa a un nen plorant i, sobre el seu cap, el públic descobreix el motiu: no té seguidors, comentaris ni ‘m’agrada’ a instagram. La ridiculesa d’aquest daltabaix, que a primera vista sembla infantil, denúncia no obstant això la hiperconexió digital de la societat, que al seu torn desconnecta als individus entre si. El fresc, realitzat amb una plantilla, va ser aplaudit i compartit pel propi Banksy a la seva pàgina Facebook.
JR és un artista de carrer francès especialitzat en el collage fotogràfic. Les seves obres monumentals, que juguen amb els sentits del públic, s’han vist a París. La més famosa és, sens dubte, El secret de la Gran Piràmide. La instal·lació, creada el 2019, distorsiona la realitat i permet als visitants surar sobre el buit per a albirar el cor del Louvre. No gaire lluny del Centre Pompidou de París, Jef Aerosol exposa un autoretrat titulat Chuuuuuttt! L’obra és una invitació a la calma i al silenci enmig del dinamisme de la capital francesa, així com una crida al respecte de la creació artística.
A Anglaterra, Bambi, artista de carrer anònima, denúncia la injustícia a través de les seves representacions. En Don’t Shoot, il·lustra a cinc nois idèntics amb les mans enlaire. Als seus peus, les pilotes de futbol estan substituïdes per un crani humà. Tots els personatges porten la mateixa samarreta amb el logo de Nike i l’eslògan “Don’t do it” reelaborat. L’obra pretén denunciar la violència policial en Ferguson (Missouri) i, més concretament, l’assassinat de Michael Brown, un jove de 18 anys. La tragèdia va deslligar nombroses tensions racials.
Es podria destacar vàries creadores en el panorama de l’art urbà. L’artista argentina Hyuro és coneguda per les seves representacions de les dificultats de la vida per les dones, en particular la seva emancipació, l’avortament, el patriarcat i la lluita contra els abusos sexuals. Miss Tic, per part seva, es caracteritza per representacions de dones de cabells castanys, sovint acompanyades de jocs de paraules que advoquen per la llibertat. Considerada una de les pioneres de l’art de carrer, Lady Pink es va iniciar en el metro novaiorquès, un lloc que veia com un llenç en moviment. Avui és reconeguda internacionalment i fins i tot imparteix classes en importants escoles estatunidenques.
SABIES QUE
– Durant el confinament, Banksy va publicar una foto d’una obra que havia fet al seu bany. El peu de foto deia amb humor: “La meva dona odia que treballi a casa”.
