Hi ha una criatura que porta gairebé sis-cents anys voletejant per la història de l’art sense que la majoria de nosaltres sapiguem posar-li nom. La veiem en frescos d’esglésies, treien el cap entre els núvols, o simplement amb els braços creuats recolzats sobre una cornisa. Sovint mal nomenats “angelets”, però, tenen per nom putto.
Els putti d’aquesta imatge, de fet, són els més icònics de l’imaginari col·lectiu, i la veritat és que és un imaginari erroni, ja que, els busquem com a obra individual i quan en realitat apareixen en la part inferior d’una obra de 265 cm x 196 cm, la Madonna Sixtina de Rafael Sanzio.
Rafael Sanzio, Madonna Sixtina 1514
La paraula putto –putti en plural- prové de l’italià, i a l’hora del llatí putus que significa nen petit, i representa la infantesa en el seu estat més pur. Un putto es representa com un nen petit i grassonet, amb les galtes rogenques i amb ales o sense.
La seva genealogia no arrenca al cristianisme sinó amb l’antiguitat clàssica, concretament amb la figura de Eros -acompanyant de la deessa Afrodita- o el seu equivalent en la mitologia romana, cupido/amorino. Eren esperits del desig, la fertilitat i el plaer, escoltes alats de Venus que disparaven fletxes i volaven entre els mortals sembrant passions. El Renaixement italià del segle XV —pensem en Donatello, o en els frescos de Mantegna— va rescatar aquesta figura pagana i la va buidar de connotació eròtica explícita per convertir-la en un motiu purament decoratiu: el nen -símbol de la vida, l’abundància i l’alegria terrenal.
Per reconèixer a un putto ens hem de fixar en el fet que és un nadó, no un adult en miniatura, té proporcions curtes, panxeta prominent. El putto mai té musculatura definida ni trets de maduresa, sol estar despullat, o com a molt amb una tela lleugera enrotllada a l’atzar, sense cap intenció de pudor. Les ales, si en té, són petites i decoratives, gairebé un caprici estètic més que un atribut funcional o simbòlic. Actua com un nen: juga, es baralla amb un altre putto, munta a cavall sobre un dofí, bufa una banya, s’adorm sobre un núvol. No hi ha solemnitat en el seu gest. No porta aurèola, ni túnica, ni cap atribut de santedat. La seva funció és ornamental i al·legòrica —encarna l’Amor, la Primavera, la Música—, mai litúrgica.
Ara bé, hi ha un error que gairebé tots cometem, i que val la pena destacar, i és que molts cops confonem als putti amb els querubins. La veritat és que pertanyen a universos conceptuals diferents i de vegades “comparteixen” l’aspecte de nen amb ales.
El querubí (kerub en hebreu) és, una figura de l’angelologia judeocristiana: pertany al segon cor angèlic, només per sota dels serafins, i la seva funció bíblica original no té res de tendra. A l’Antic Testament els querubins són guardians temibles, criatures híbrides de rostre humà, cos de lleó o de brau i ales, col·locades per custodiar l’Edèn després de l’expulsió d’Adam i Eva. Amb el temps, especialment a partir de l’art Barroc, aquesta figura es va estilitzar fins a reduir-se al que avui reconeixem: un capet infantil flotant entre un parell d’aletes, sense cos visible.
Dit d’una altra manera: si la figura té el cos sencer i va a la seva sense preocupar-se del que és diví, és un putto. Si és una cara somrient enfilada entre dues ales sense tronc, és un querubí. La confusió s’ha tornat gairebé universal perquè tots dos comparteixen l’ADN visual de “nen alat”, però l’un descendeix de l’Olimp i l’altre del tron de Déu.
Dit això, la figura del putto ha arribat al segle XXI, simplement ha canviat de material, de mida i de vitrina. L’any 2005 es van llençar unes figuretes fetes de vinil d’una mida reduïda -uns vuit centímetres- dissenyats pel japonès Toru Soeya. Aquestes figuretes reben el nom de Sonny Angels, són uns nadons nus amb caretes dolces, unes ales molt petites a l’esquena, i coronats amb diversos ornaments o bé de fruites, animals, vegetals o flors.
Fotografia de l’autora
No és fins al 2024 que van tornar a les nostres vides per la porta gran, aquestes petites figures es tornessin addictives, i que es compressis de tres en tres per col·leccionar-les. El seu embalatge ha fet que el fenomen unboxing embogís a xarxes.
Però si els mirem amb els ulls entrenats en l’art barroc, la genealogia és innegable: el mateix cos rodonet, la mateixa absència de roba, la mateixa vocació purament estètica, la mateixa actitud juganera i despreocupada i sense missatge religiós ni moral. On abans hi havia una cornisa daurada, ara hi ha un escriptori o un prestatge de vidre o inclús un mòbil o ordinador; on abans hi havia un fresc d’església, ara hi ha una caixa sorpresa embolicada.
El putto és la figura que ens recorda que l’art no només ha de tindre un significat de pes, sinó que també pot ser decoratiu. I de vegades n’hi ha prou amb una figura purament estètica.
Cinc-cents anys després, un nadó de vinil amb un gorret d’ovella compleix exactament la mateixa funció. El llenguatge visual del plaer estètic innocent, resulta, que no ha canviat tant com pensàvem!
Fotografia de l’autora
