El costumbrismo és un moviment creatiu típicament espanyol que va aparèixer per primera vegada en la literatura i el teatre i que, posteriorment, es va estendre a les arts plàstiques. Aquesta tendència, que es va desenvolupar en la pintura en el segle XIX, va definir un tipus de creació realista que descrivia la vida i els costums d’un país o regió en una època determinada. Aquestes obres il·lustren la realitat col·lectiva, així com aspectes de la vida diària que no entren en els annals de la “gran història”, especialment a través dels seus temes o els seus símbols.
Aquest moviment estarà tan estès que contribuirà a la creació d’estereotips que quedaran profundament ancorats en la consciència col·lectiva. Si prenem l’exemple d’Espanya, sembla inevitable escapar de la imatge de la gitana amb el vestit de faralaes vermell ballant al ritme de les guitarres, o del torero en l’arena.
Aquest interès pel folklore, sovint associat a la pintura de gènere, acabaria influint a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, desitjoses de representar el comportament social i l’estètica de les seves poblacions.
En definitiva, aquesta recerca de l’autèntic definirà a diverses generacions artístiques, i els pintors bascos no seran una excepció. Les seves obres eren especialment conegudes pel seu fort caràcter. Situats sovint entre l’avantguarda i la modernitat, aquests quadres es defineixen per l’ús del color, -com ho demostren les obres d’Adolfo Guiard, Darío de Regoyos i Ignacio Zuolaga, els tres influïts per l’impressionisme francès-, que van descobrir durant les seves nombroses estades a París.
Va ser en aquesta efervescència cultural on l’obra de Valentín de Zubiaurre va trobar l’èxit. Format inicialment en la Real Academia de San Fernando de Madrid, es va traslladar finalment a la capital francesa, on va entrar en la Académie Julian. Aquesta doble formació va donar lloc a un estil tan particular de l’artista que, encara que va desenvolupar un art profundament innovador, també va il·lustrar el seu gust pels mestres flamencs i italians que tant estimava.
Entre el realisme i el hieratisme, tota la complexitat de Zubiaurre resideix en el perfecte equilibri entre el primitivisme i el dinamisme del seu estil. L’artista basc va deixar per a la posteritat representacions de paisatges espanyols, però també i sobretot escenes rurals en les quals els pagesos bascos executen les seves tasques diàries.
