Avui encara, continua sense existir una teoria universal del color. Sembla difícil pensar que sigui possible desenvolupar una única visió o interpretació del cromatisme, ja que cada cultura, al llarg de la història, té o ha tingut una percepció dels matisos lligada a les seves pròpies creences i influències.
La ciència ens diu, empíricament, que el color es genera per la llum que, en rebotar en l’objecte, crea ones lluminoses que l’ull pot percebre. Per tant, els colors són, en primer lloc, una qüestió de percepció física. No obstant això, en la història de l’art, el cromatisme ha estat durant molt de temps una eina per a representar el món i, finalment, ha adquirit tal poder simbòlic que acabarà alliberant-se de la forma per a dotar-se d’un significat profund gràcies a la seva pròpia força. Aquesta batalla entre la supremacia de la forma i el color continua debatent-se avui dia.
Mentre que en l’Antiguitat el color en les arts només tenia un paper decoratiu, l’Edat mitjana va retornar el protagonisme als matisos. Gràcies a les seves representacions estereotipades, la paleta es va convertir en un element que facilitava la lectura de les imatges i va començar a explotar la dimensió emocional del seu públic. La Verge Maria, per exemple, es va fer directament reconeixible en aquesta època gràcies al seu hàbit rosa i blau.
Amb el Renaixement, i l’arribada de la pintura a l’oli, es van imposar les formes realistes, la qual cosa va portar als artistes a no basar-se únicament en el simbolisme dels colors, sinó a utilitzar-los com a suport per a exaltar les representacions. Això s’aprecia sobretot en les representacions de les sumptuoses teles que només els grans de la societat podien permetre’s. Aquesta tendència, institucionalitzada per l’Academicisme, va perdurar fins al segle XIX.
Oscil·lant entre els àmbits físic, psicològic i simbòlic, la història dels colors també està estretament lligada a l’evolució de les tècniques. I si li diguéssim que sense la invenció del tub de pintura no hi hauria hagut avantguarda? Fins al segle XIX, els artistes no tenien més remei que romandre en els seus estudis per a crear les seves obres, però també la seva paleta. De fet, els pintors barrejaven ells mateixos els pigments i aglutinants per a obtenir els tons que volien aplicar al llenç. Amb l’aparició de la pintura sintètica, els artistes van començar a interessar-se per la pintura sobre el terreny o a “plein air”. Naixia així el primer moviment anomenat modern: l’impressionisme, que influiria en tots els moviments artístics posteriors.
És el cas, per exemple, del fauvisme que, a principis del segle XX, pretenia alliberar la paleta de la forma. Gràcies als seus colors plans, brillants i vius, artistes com Matisse van proposar una nova realitat, esquitxada d’interpretacions cromàtiques emotives i estètiques. Aquesta revolució també va ser acompanyada pel moviment expressionista alemany que, com el seu nom indica, també va desenvolupar l’expressió exacerbada dels colors purs. El seu màxim representant, Wassily Kandinsky, va seguir aquesta línia vermella al llarg de tota la seva carrera, com demostren les seves obres abstractes i musicals, conegudes pel seu alfabet cromàtic profundament simbòlic. Una altra teoria important és la del contrast simultani, creada per Sonia i Robert Delaunay. Aquestes dues grans figures de l’avantguarda, famoses per la seva contribució al moviment òrfic, van combinar colors complementaris per a fer-los més intensos i vius.
Finalment, el segle XX també va ser testimoni dels primers monocroms. Aquestes obres il·lustren no sols una llibertat total del color respecte a la línia, sinó també una llibertat gairebé total de la mà de l’artista, que no deixa cap empremta visible en el seu llenç. Malevich, amb el seu Quadrat blanc sobre fons blanc, va ser el precursor d’aquesta nova forma d’art. Més tard, altres pintors com Yves Klein, Ellsworth Kelly i Olivier Mosset també van donar a les seves creacions monocolor una nova densitat, materialitat i espiritualitat gràcies a la força única del matís. Això continua fins als nostres dies, com pot veure’s en l’obra de l’artista francès Pierre Soulage, qui, amb el seu “outre-noir”, il·lustra no només la foscor sinó també, gràcies al contrast creat, la llum que pot emanar d’ella.
Sembla lògic afirmar que el segle XX és l’adveniment del color. No obstant això, el debat que suscita és, encara avui dia, un àmbit que no ha trobat el seu límit. Els artistes continuen anant cada vegada més lluny en el seu interès pel color i per renovar-lo.
