Igual que la percepció del cos, la història del banyador està en relació amb les normes socials de cada època i ha sigut, des de la seva creació un símbol de transgressió.
A l’Antiguitat s’exalta la filosofia de “Mens sana in corpore sano”, les representacions il·lustren dones enmig de l’entrenament, portant sostens i pantalons curts, dues peces que s’apropen del nostre Bikini actual. Això no obstant, amb l’arribada del cristianisme i la por a l’aigua com a transmissor de malalties, els cossos s’amaguen cada vegada més.
Aquesta situació perdura fins al segle XIX. Els avanços científics, que demostren que l’aigua és sinònim d’higiene, reinventen aquest recurs en la vida quotidiana de l’ésser humà. L’aristocràcia i la burgesia comencen des de llavors a apreciar els banys al mar i comencen a envair les platges. Tanmateix, no es pot concebre que les dones exhibeixin els seus cossos a la vista de tothom. Porten conjunts complets formats per diverses peces: pantalons bombatxo llarg fins al genoll, camisa llarga, barret, mitjons i sabates, destinats a amagar cada centímetre de la pell. Algunes fonts indiquen que un cop moll aquest conjunt podia arribar a pesar diversos quilos. A vegades, les dones necessitaven ajuda per sortir de l’aigua. També podien disposar de “màquines de bany”, una cabina sobre rodes que els permetia banyar-se amb discreció sense haver de tornar a la costa en indumentària inapropiada.
No obstant això, el banyador s’encongirà ràpidament. El 1907, la nadadora australiana Annette Kellermann és arrestada per la policia de Boston per indecència. Efectivament, portava una peça que, a més a més de ser massa atapeïda, deixava veure el seu escot i braços. És l’inici del banyador d’una sola peça que al llarg de les dècades següents estarà reinventat i esdevindrà més pràctic i més estètic. La dècada dels anys 1920 serà determinant. En el moment en què Coco Chanel posa de moda posar-se morena, el banyador es reduirà considerablement.
De totes maneres, haurem d’esperar als anys trenta per veure els primers banyadors de dues peces. Jacques Heim dissenya un sostenidor i unes calces curtes de cintura alta que amagava el melic. Això fa part d’una norma imposada al Hollywood des de l’any 1934 que prohibeix a les dones d’ensenyar el seu ventre, més específicament el melic.
La història del Bikini modern no comença fins al 5 de juliol de 1946, en un concurs de bellesa celebrat a l’Hotel Molitor de París. Louis Réard, de formació enginyer i de professió modista i propietari d’una botiga de “lingerie” que va heretar de la seva mare, desvela al món el banyador més petit del món: quatre triangles de 30 polzes en teixit imprès. El seu objectiu? Que les dones se sentin lliures, confiades i elegants a la vora de la platja i de les piscines. La paraula “biquini” és l’escollida per aquest conjunt i fa referència a l’illa Bikini, al conjunt d’illes Marshall, on l’exercit dels Estats Units va testar les armes nuclears.
En els seus primers anys, el biquini és aclamat i criticat. El 1949, es prohibeix a les platges franceses, belgues, espanyoles i italianes. En els anys 1950, es comença a utilitzar a la costa blava per la “jet-set” i per estrelles de cinema. Jayne Mansfield, Raquel Welch i Ava Gardner democratitzen les dues peces. Sense oblidar a Brigitte Bardot qui, l’any 1953, és immortalitzada a la platja de Carlton, al festival de Cannes. L’any 1967 el 67% de les dones americanes adopten el biquini a la platja. En aquest context també hi trobem la revolució sexual, el dret a l’avortament i la normalització de la píndola anticonceptiva.
No és fins a la dècada dels anys 1980 que el tabú desapareix totalment. El biquini adopta diverses formes i colors. S’adapta als gustos de cada dona i segueix les tendències per, finalment, esborrar els prejudicis i prohibicions tant per la peça de roba com pel que amaga a sota i a l’hora desvela: el cos femení.
